“Elles no tenien ni idea d’on arribarien, per això van començar la lluita. Crec que son un exemple per moltes coses: per lluita obrera i feminista, per valentes, per guanyar els que s’agafen els collons, per lluitar no només per elles, per saber que algunes han de perdre molt perquè no ho perdem tot…”

“El verd és el nou lila” – Pròleg, pàg. 8, d’Irantzu Varela Urrestizala


Foto: Tigre de paper

El pròleg de “el verd és el nou lila” firma amb aquestes paraules la raó que justifica l’existència d’aquest llibre on s’hi narra la situació viscuda durant les vagues que més han ressonat durant les últimes dècades, situades al País Basc. A través de multituds de veus, el llibre fa una retrospectiva del que va succeir entre el març de 2016 i l’octubre de 2017 amb les treballadores de les residències de gent gran a Biscaia. L’experiència d’una vaga de 378 dies d’aquestes mateixes treballadores omple cada línia del llibre, que gràcies a la força i l’empenta que van demostrar, van sortir al carrer per millorar les condicions laborals del sector. 

Partint d’un sou base el 2001 de 611,37 euros, les treballadores de les residències veien com els seus drets quedaven reduïts a la misèria dia si i dia també, en condicions inaguantables, minuts de descans escassos, torns esgotadors i sous irrisoris per tota la feina i el volum que suposava la cura de les persones que estaven a les residències. Aquesta situació va fer que poc a poc, les treballadores s’anessin organitzant, i alcessin la veu per posar la qüestió de les cures al centre de l’agenda mediàtica. La mobilització, que va aconseguir conquerir millores molt importants, també va suposar lluitar contra situacions que traspassaven certs límits morals per part dels directius i responsables de les residències. El llibre, que aborda temes com la propietat per part de grups eclesiàstics de certs espais o la gestió d’alts càrrecs amb actituds masculinitzades, denigrants i sexistes son algunes de les situacions a les quals aquestes dones van haver d’enfrontar-se durant els dies que va durar la vaga.  

Hi ha relats devastadors, moments d’impotència durant la lectura i situacions que no creus que puguin ser reals, però aquestes dones ho van passar. A través del relat de vuit vaguistes (Ainhoa Menéndez Llamosas, Maribel Sampedro Martínez, Marina Costa Bonome,  Verónica Aguado Otero, Lara Góngora Góngora, Aitziber Tolosa Contreras, Kontxi Rodríguez Palacios, Marisol Rueda Espinha), “el verd és el nou lila” aconsegueix relatar les millores que aquestes treballadores van aconseguir en un sector tan precaritzat.  

Aquesta realitat que van viure les dones que reivindicaven els seus drets estava immersa dins d’una conversa molt més profunda: la batalla de gènere en la lluita de classes, i la poca incidència i importància donada a les cures, deixant a càrrec l’imaginari històric d’una tasca altament feminitzada. 

Aquesta situació provocava, entre d’altres, l’explotació successiva de la feina d’aquest col·lectius, juntament amb les seves condicions laborals. Aquesta vaga no només va comportar una millora per la vida digna de les treballadores, sinó també dels residents. Aquest llibre trasllada, doncs, la importància de parlar de les tasques de cures, i com el sistema capitalista patriarcal oculta les tasques de cures situant-les en una esfera exclusivament privada. Desmuntem aquest relat rescatant un extracte de les paraules poètiques d’una de les vaguistes que apareixen al llibre: 

No!, no abandonarem, encara que ens tremolin les cames i

veus sonin per les cantonades, que intentin neutralitzar.

No ho farem!, en nom d’aquelles dones que abans s’hi van deixar la pell, pensant què van fer malament?

No, no abandonarem aquesta lluita de dones buscant la dignitat. 

Són mares, àvies, besàvies, d’una altra pasta… 

de coratge inigualat, amb llàgrimes als ulls, cicatrius a l’ànima i un crit… un crit! Sororitat! 

Poesia de Marina C. Bonome