De vegades hi ha autores que son capaces de tocar les arrels més profundes de la nostra naturalesa i transportar-te a través d’una lectura, cristal·lina com l’aigua; de retrobar-te amb allò pur que et fa renéixer de la terra. Això ho fa la novel·la Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà.

Aquesta obra ens endinsa en una història situada entre Camprodon i Prats de Molló. En un espai verge, natural i fresc, la narrativa d’Irene Solà és una orquestra literària. Tot comença amb la mort d’en Domènec per un llamp, i els capítols següents segueixen narrant com passa la vida a través de situacions diverses: una dona obligada a criar sola els fills, un accident durant una cacera… i com una tela, Solà va teixint les narratives de forma coral. El llibre construeix la història a través dels diferents personatges que conviuen en una zona rural, però aquestes veus omnipresents no son sempre persones de carn i ossos, sinó que també ho fa la flora i fauna de la zona, la història de les pedres, la terra, els rius, les fades, les bruixes i les muntanyes. Amb un joc sensacional de narrativa i poesia, Solà és capaç de fer-nos sentir com ho fa la natura, sigui morta o viva. Sense tenir present en Domènec, el coneixem, el sentim i el notem, com si fos un protagonista més, però mut, sense paraules, simplement observador. 

A través d’una immensitat de recursos literaris, llegir aquesta novel·la et porta a un món de faules, contes i rondalles, i eleva la sensibilitat sensorial de la lectura, transportant tots els sentits al vell mig d’un paratge natural; quasi bé pots olorar l’herba humida de les muntanyes a cada pàgina que passa. Si es busca la estructura clàssica de introducció, nus i desenllaç, aquesta novel·la no ho té; el que és important és el llenguatge. 

Resultat d'imatges per a "IRENE SOLÀ"

Fotografia: Ignasi Roviró

Irene Solà ha inspirat cada una de les paraules de la novel·la a través de la documentació d’autors com Pep Coll (Muntanyes màgiques) o Joan Lluís Lluís (El dia de l’Ós), referències que han ajudat a traçar moltes de les escenes que es descriuen al llibre, juntament amb un treball de camp a la zona. Canto jo i la muntanya balla va guanyar el premi Anagrama, va ser primer lloc de les llistes de llibres més venuts de ficció durant molt mesos i unànimement aclamada per la critica. Amb aquests premis sobre les seves espatlles, Irene Solà ha sabut trobar el seu espai en una literatura pròpia i personal, modelable com l’aigua i atraient com les olors dels remeis naturals. De paraules dolces i curoses, la literatura d’aquesta escriptora està marcada per canviar allò que sempre ens han explicat des d’un punt de vista. Solà defineix també la seva novel·la com a feminista, ja que “la visibilitat té molt a veure amb els que miren i amb el que veuen i amb els que troben i valoren i amb els que donen peu que passin coses”. (1)

(1) Declaracions fetes a l’entrevista: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-irene-sola/