Viviendo mi vida

Probablemente la mujer más odiada en su país de adopción, Emma Goldman fue una de las pensadoras y activistas más interesantes de comienzos del siglo XX. Claramente adelantada a su época, sus escritos y conferencias abarcaron una amplia variedad de temas, incluyendo las prisiones, el ateísmo, la libertad de expresión, el militarismo, el capitalismo, el matrimonio, el amor libre, el control de la natalidad y la homosexualidad; desarrollando incluso nuevas maneras de incorporar la política de género en el feminismo y el anarquismo. Desde su llegada a Nueva York como costurera a los 20 años de edad procedente de la Rusia zarista hasta su paso por los enclaves socialistas del Lower East Side de Manhattan, consagró su vida al activismo y la agitación pública. Goldman recuerda su niñez en Lituania, su inmigración a los EE.UU. cuando era una adolescente, sus audaces aventuras como mujer independiente en el nuevo mundo, el apoyo a las huelgas obreras, sus viajes por Europa… Su importante e influyente presencia en remotos acontecimientos geopolíticos tales como la Revolución Rusa y la Guerra Civil española, hacen de ella una de las personas con más historia del siglo XX. Viviendo mi vida es una de las grandes biografías del siglo y un fascinante relato de una época de turbulencias políticas e ideológicas. » Coedición de Capitán Swing y Fundación Anselmo...

Actuando en el Templo de Vesta. Teatro social. Teatro de lxs oprimidxs. Teatro foro.

El seu treball amb grups de dones i homes de diferents pobles d’Andalusia, amb les obres de teatre fòrum “La Casadita”, “Naranja a Medias: El AMOR nace o se hace”, i l’espectacle de teatre gestual “AMOR” , atorguen un bagatge inqüestionable que, enllaçat a la seva formació com a Sociòloga, amb postgrau en Antropologia Social i Especialitzada en Teatre Social i Gènere, constitueix una base sòlida, teòrica i pràctica, sobre la qual construir la seva proposta. El llibre parteix de tres motivacions. Una motivació divulgativa: donar a conèixer el teatre social i de les oprimides. Una motivació tècnica: oferir informació útil per clarificar la teoria, la metodologia i la pràctica, que pugui servir com acompanyament en processos formatius o d’intervenció. I una motivació política: fer valdre la complexitat i la riquesa del teatre social, en un intent de contribuir a l’empoderament com a treballadors i treballadores en un moment de marcada professionalització, així com la responsabilització sobre l’ús de les metodologies del teatre social i del treball amb...

Autobiografia

Publicada el 1974 i escrita quan tenia 28 anys, l’autobiografia d’Angela Davis és una radiografia fonamental de les lluites socials a Estats Units durant els anys seixanta i setanta, període en el qual es va convertir en una icona del Moviment d’Alliberament Negre. En les seves pàgines, Davis exposa el punt de vista d’una militant afroamericana i la seva particular visió del moviment negre i el feminisme, en un dels moments més efervescents de la història política recent, quan l’imperialisme nord-americà estava a la defensiva tant a l’exterior (Vietnam, fronts d’alliberament, etc.) com a l’interior. Va ser en aquest període quan va ser perseguida i empresonada per diverses autoritats, falsament acusada de segrest, conspiració i assassinat. Més que idees abstractes, teories o exercicis intel·lectuals trivials, el que trobem en aquest volum és una profunda preocupació per la dignitat de la gent, en un moment històric en què la lluita per aquests valors es lliurava a vida o mort. I Davis va lluitar per la vida de molts com si fos per la seva...

La mort de la mare em va fer més lliure

La mort de la mare em va fer més lliure és la primera obra de poesia traduïda al català de l’antropòloga social i activista feminista Mari Luz Esteban. Ainara Munt s’ha encarregat de l’acurada traducció i l’escriptora Sònia Moll, el prologa. L’obra s’inclou en la col·lecció de feminismes D-fracciones de Pol·len edicions. “La mort de la mare em va fer més lliure és un recorregut corporal, emocional i mental a través d’una absència que es vol fèrtil, una absència que ha de dur a l’acompliment del que es vol SER, des d’una mateixa, sense ningú en qui sostenir-se. La veu poètica ha esdevingut una filla-sense. I li cal partir del cos, perquè és en el cos on està gravada la presència de la mare, el record d’ella, que la filla no imagina ni reinventa sinó que recupera a partir del sentir corporal”. Extracte del pròleg de Sònia Moll L’AUTONARRACIÓ no és més que fàbrica de futur paraula feta carn carn paraula malgrat escriure en un idioma que és i no és del tot meu per...

Leila Khaled, el meu poble viurà. Autobiografia d’una revolucionària

“Sóc de la ciutat de Haifa, però gairebé no recordo la llar de la meva infància. Puc veure la zona on jugava de petita, però de casa nostra només en recordo l’escala. Se’m van endur amb quatre anys, i no vaig tornar a veure Haifa fins molt després. Vaig tornar a la meva ciutat vint-i-un anys més tard, el 29 d’agost de 1969, quan el camarada Salim Issawi i jo vam expropiar un avió imperialista i vam tornar a Palestina per retre homenatge al nostre país ocupat i per mostrar que no havíem abandonat la nostra pàtria. Irònicament, l’enemic israelià, impotent, ens va escortar amb els seus avions francesos i americans” Leila Khaled és una més de les milers i milers de palestines que han crescut entre l’ocupació militar israeliana i la resistència palestina, i que al llarg de la seva vida han hagut de decidir, sense gaires opcions, quin camí prenien, assumint-ne totes les conseqüències. El seu pas a la lluita armada, i la participació en operacions destinades a cridar l’atenció del món davant l’opressió invisible que patia Palestina, com el segrest d’avions, l’han convertida en un personatge molt conegut. Estimada, apreciada i admirada per generacions de palestines i solidàries d’arreu del món; i temuda, odiada i criminalitzada per les defensores del sionisme i les seves aliades internacionals. El llibre “Leila Khaled, el meu poble viurà. Autobiografia d’una revolucionària” s’escriu l’any 1971 i s’edita l’any 1973, a partir de les converses que George Hajjar manté amb Leila Khaled. “Jo sabia que hi havia de jugar un paper: em vaig adonar que la meva missió històrica era com la...

Un verano kurdo

Aquest llibre és el resultat de les anotacions que vaig prendre durant l’estiu de 2014 en diferents zones del Kurdistan mentre treballava de periodista. Històries que no tenen un inici ni un final, unes notes que em van permetre acostar-me a algunes de les múltiples realitats del poble al qual pertanyo. Històries de refugiats al seu poble. De joves i gent gran que no només resisteixen contra l’ISIS, sinó que estan construint una altra forma d’estar al món. De dones el llar des de fa anys són les muntanyes, i que van abandonar la seva joventut per lluitar per una mica de llibertat i igualtat. Coneixeran els joves de les Unitats de Protecció Popular (YPG), els únics que han aconseguit resistir enfront de la barbàrie de ISIS. Petites històries del Kurdistan que fan que, tot i les circumstàncies, aquesta part del món segueixi girant amb una mica de...